El futur depèn en gran part de les persones amb les que ens relacionem i de les decisions que prenem. I també i sobretot de la manera en que som capaces o no de visualitzar-lo, de projectar-lo.
La connectivitat ha fet que els canvis es donin cada vegada de manera més ràpida. També ha fet que les persones tinguem un poder individual molt superior al que tenien les generacions anteriors. Si volem aquest poder també hem de ser capaços d’assumir la responsabilitat que aquest poder atorga. I en aquest sentit seria convenient assumir aquesta responsabilitat des d’una visió optimista.
Mark Stevenson afirma que l’optimisme és un posicionament moral, i que si no estem preparats per a imaginar un món millor, estem condemnant al món a ser pitjor. En aquest sentit hem d’entendre el cinisme com una excusa per a la mandra: “Per a què actuar si jo no puc canviar el món?” A més d’una afirmació incorrecta, és una afirmació cínica que no serveix per a dissenyar escenaris futurs encoratjadors.
Per tant, ser optimista implica en part ser ambiciós/a, no tenir por al fracàs perquè forma part de l’èxit. Tenir la ment oberta a compartir idees i sobretot ser persones pragmàtiques, és a dir, som el que fem, no el que tenim intenció de fer. I permetre que les accions donin resultats que no sempre es donen d’immediat, entendre els projectes a llarg termini contemplant la possibilitat de perdre en alguna ocasió.
mònica sánchez 