Tots i totes som resilients. Absolutament totes les persones tenim aquesta capacitat. Contínuament estem superant episodis poc o gens agradables en les nostres vides. Però què fer quan una situació viscuda es resisteix a quedar en un simple record. Quan el passat està viu en el present. Com sempre acceptar és el primer pas i només amb això ja hauràs recorregut el 75% del procés.
Però per què ens costa tant acceptar. Acceptar no significa justificar el que va passar, el que ens van fer, o ens van dir. Tampoc significa que aquell fet ens sembli just. Acceptar no té res a veure amb els sentiments de justícia o injustícia. Acceptar simplement té a veure amb permetre que allò que va passar formi part de la nostra història. Ens enriqueixi, tot i que pensem que cap aprenentatge podem extreure d’ell. Donar -li l’espai que ja té i que no serveix de res deixar en blanc.
Acceptar significa també, connectar amb les emocions i sentiments que ens genera. Erròniament pensem que obviant-los els podrem eliminar però no hi ha res més resistent que una emoció no atesa. Atendre les nostres emocions requereix una gran dosi de valor. Un valor que sens dubte posseeixes, tot i que sentis que et pots fracturar si els deixes sentir.
Però el camí no acaba en acceptar. També convé redefinir, resignificar el fet. Tendim a fer un relat dels fets que ens fereix més que el fet en sí. Interpretem de manera que ens impedim trobar la solució. Per això, en les sessions de coaching atenc al relat de la persona, com s’explica els fets en el moment actual. Saber construir discursos que ens empoderin és una dura tasca, perquè emocionalment sempre tendirem al victimisme i ha deixar en mans dels altres el nostre estat emocional. Però he d’aclarir que redefinir no vol dir mentir, parcel·lar o obviar parts del relat. Redefinir significa ser capaços d’interpretar els fets de manera que no minvin la nostra autoestima i les nostres capacitats. Donar als fets un valor diferent a l’assignat en el seu moment.
Per últim, el gran pas final és apostar pel present, enriquir-lo amb allò que ens agrada, ens mobilitza, ens fa poderosos/ses. Generar un present divers en oportunitats ens orienta cap al futur i resta temps per tornar la vista enrere. Es tracta de mirar endavant , no de viure a esquenes de les bones experiències que la vida ens pot oferir.
Realitzar aquests tres passos, potser no farà que allò que ens va fer mal deixi de fer-ho totalment, però si que ens permetrà viure en pau el seu record. I sobretot ens donarà la possibilitat de viure amb força el present.
mònica sánchez 